LINAPOLINA
(al Teatre Lliure de Montjuic)
Avui hem estrenat la
temporada al Lliure de Montjuic amb un concert. Sembla que els grans teatres de
Barcelona aquesta temporada han optat iniciar-se amb música; doncs benvinguda
sigui. Linapolina és el nom que la
cantant i actriu Lina (Pasqualina) Sastri ha posat a aquesta performance en que fa un repàs a la
música, dansa i alguns poemes de la seva Nàpols natal.
La Sastri és una dona
multidisciplinar que ha treballat molt en cine —com a Mi Manda Picone del 1984,
i 55 pelis més— i teatre —com La Casa de Bernarda Alba el 2011 sota la direcció
de Lluís Pasqual—. I canta, amb una veu una mica estripada, i balla, amb uns
moviments no massa "harmoniosos", també una mica esqueixats. Salvant
les distàncies m'ha recordat, de lluny, a la Lola Flores que quan va anar a
Nova York un crític va dir "ni canta ni balla, però no us la perdeu",
volent indicar que se sortia dels cànons però era molt interessant.
A Linapolina l'artista ha anat enfilant un seguit de temes que els
que no som expert en música de la Campània desconeixíem, amb altres coneguts
pràcticament de tothom, com O Sole mio o
Core N'grato, intercalant de tan en
tant parts recitades de monòlegs de Filumena
Marturano o altres obres. Ha cantat més de trenta temes, alguns complerts,
altres només insinuats, formant una mena de rosari sense pauses. Hem reconegut tarantel·les napolitanes, però també altres tipus de música. Al final de
l'espectacle ha interpretat una peça que a mi m'ha sonat a garrotín, però altres m'han transportat cap el fado i en alguns
moments fins i tot al libertango de Piazzola.
S'ha de fer menció apart als
músics que l'acompanyaven, vuit professionals d'altíssima qualitat que sempre
han estat sonorament en un segon pla, el pla que li correspon al acompanyant.
Pel meu gust han destacat el violinista i el primer guitarra que han anat dialogant
amb la veu d'una manera formidable, de tan en tant formant trio amb el
acordionista. Bona part del mèrit ha estat també en els arranjaments musicals, moderns
però sense trencar amb l'estil de la música napolitana.
La sala Puigserver del
Lliure plena d'un públic entregat. Ja se sap que quan arriba convidat un
artista estranger la comunitat d'aquest país a Barcelona hi acudeix en massa. Forts aplaudiments que han fet sortir repetides vegades a saludar a la
cantant i els seus músics. Sense considerar-lo un espectacle extraordinari, li
dono bona nota.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada