LEAR. LA CAÇA DE L'HOME
(al Teatre Akadèmia)
Hi ha actors, els bons,
que saben dir bé el text, sigui comèdia, tragèdia o drama. Es comporten amb
autoritat sobre l'escena i convencen. N'hi ha d'altres, els molt bons, que a
més de tot això saben dir molt amb l'expressió corporal, fins i tot sembla que canviïn
físicament. És el cas de l'Oriol Genís, que avui amb Lear, La Caça de l'Home
s'ha transformat en una persona derrotada, disminuïda, acabada... . A la
sortida de l'Akadèmia me l'he trobat i he vist un paio lleuger, decidit, amb la
seva camisa de flors... redéu quina transformació, la de la obra!
Quan fa dos anys al
Grec van fer l'obra de Balasch amb una durada de set hores, molts ens vam cagar
a les calces, ho reconec; però avui he esmenat la cosa (l'error?) i he anat a
l'Akadèmia a veure Lear, la Caça de l'Home, aquesta part de només una hora de
durada i he quedat fascinat i per més d'un motiu. Primer per quedar abduït per
una cosa que em sembla que no he entès, o potser sí que he entès però que no he
acabat de pair o que potser encara estic paint per intentar entendre... no sé
si m'explico. Segon per l'actuació d'un Oriol Genís en el paper d'un home vençut,
que s'ha equivocat, al final de la vida; clar i català, fet merda. Tercer,
perquè hi surt un cor al estil grec; tres noies explicant coses a triple veu,
movent-se les tres iguals... i a mi això em pot. Quart, pel vestuari. Sí, sí,
entenc que una samarreta imperi i uns calçotets bossa de pipes no es pot
considerar un gran vestuari, però ho és, i les noies del cor amb uns davantals
amples al estil Meninas que quan es
giraven ensenyaven el cul, bé, les calces a conjunt amb la peça de dalt... doncs
m'ha semblat un vestuari genial.
I l'obra? Aquí la
cosa es posa difícil perquè es tracta d'un monòleg d'aquest Lear, encoixinat
lleugerament per les noies del cor, i al final un monòleg de Cordèlia,
desmesurat i dit amb un accent mallorquí i una contundència que m'ha recordat
el de La Rara Anatomia dels Centaures, una altra peça que em va deixar clavat a
la butaca.
A veure com ho
explico. Avanço que no és Ninette y un Señor
de Múrcia, és teatre compromès, basat en poemes, pensaments profunds a
partir d'una crisi. Teatre lent, on es parla fluixet, de vegades xiuxiuejat. Lear,
vell i fracassat, quasi despullat, pensa en veu alta ajudat (?) pel cor de les
tres noies. S'enfronta als seus dubtes existencials i als seus fracassos i es qüestiona
el seu destí. Un Lear que pretén repartir un regne que ja no hi és, el de la
llengua, però la llengua està morta. N'és ell el culpable per no haver-la sabut
cultivar?
Un Oriol Genís magnífic,
estàtic, immòbil ha anat desgranant aquests pensaments fins que ha callat i ha
baixat de la peanya i ha desaparegut. Aleshores Cordèlia s'ha desfermat en un
monòleg vital, bèstia i sense treva on no sabem si només ens ha renyat o ens ha
acusat de tanta i tanta desgràcia i tristor.
És una obra molt
difícil on Albert Arribas, que ha entès molt bé els textos de Balasch, ha fet
una direcció acuradíssima i a la vegada curiosíssima, estàtica però molt
atractiva. El públic que quasi omplia la sala ha estat atent com poques
vegades. No se sentia volar una mosca, ni desembolicar un caramel, per sort. És
d'aquells espectacle on els espectadors surten en silenci, pensant...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada